INTRODUCCIÓ

Fundat el 1931, el CN Catalunya celebrarà el seu 90è aniversari aquest 2021. El repàs a la història de la nostra entitat és, sens dubte, un trajecte per la memòria de la ciutat de Barcelona des de la Segona República fins l’actualitat, passant pels períodes foscos de la Guerra Civil i la post-guerra i finalment per la restauració de la democràcia.

Les circumstàncies històriques han volgut que s’identifiqui el CN Catalunya amb el barri de Gràcia, especialment per l’etapa en què la nostra instal·lació estava ubicada als Baños Populares de la Travessera de Gràcia. Però el recorregut vital de l’entitat ha caminat per altres barris, com la Barceloneta o la Salut, on hi està ubicat actualment.

Desenes de milers de barcelonins i barcelonines han après a nedar i han millorat la seva salut gràcies a un Club que s’ha convertit en referent internacional. Els èxits en natació i waterpolo dels nostres esportistes han fet que el CN Catalunya hagi aconseguit pujar fins dalt de tot de podis olímpics, mundialistes i europeus. Una fita limitada a molt poques entitats del nostre país.

Més enllà del foment de l’esport i la salut, el CN Catalunya té entre els seus valors i objectius el convertir-se en un centre de promoció social i cultural. Durant tota la nostra història, hem participat activament en la vida dels nostres barris, organitzant activitats i jornades que han apropat els nostres principis fundacionals a la ciutadania.

Des del setembre de 1972, el Club gestiona la instal·lació municipal de Pau Negre - Can Toda. Ubicada al districte de Gràcia, disposa de piscines, gimnàs, sales d’activitats dirigides, pistes de pàdel i frontó, solàrium, zona d’aigües i molts més serveis dirigits als seus socis i sòcies. Gràcies als nostres preus populars, l’accés a la pràctica esportiva de la ciutadania dels barris propers és tota una realitat.

El gran repte del CN Catalunya d’avui és superar l’actual etapa de dificultat econòmica per poder arribar amb fortalesa al nostre centenari. La continuitat de l’entitat és fonamental per a mantenir la cohesió i el benestar els nostres veïns i veïnes i per a salvaguardar la història d’un dels Clubs esportius més importants del nostre país.




PRIMERA ETAPA: 1931-1943 (Barceloneta)

Les ànsies de llibertat i democràcia s’estenien arreu amb el naixement de la Segona República espanyola. La modernitat volia obrir-se pas al nostre país després d’anys d’incertesa política i social, en què la monarquia d’Alfons XIII s’havia anat debilitant i havia perdut un ampli suport, especialment a Madrid i Barcelona.

D’aquí que el 14 d’abril s’acabés proclamant la Segona República. I just una setmana després, un grup de joves nedadors de Barcelona es van reunir al bar Gran Metro de Via Laietana 21 amb l’objectiu de crear un nou club de natació a la Ciutat Comtal.

Armand Domingo i Ferrer, Josep Maria Soler i Guasch, Josep Lebrero i Linares, Manuel San Miguel i Sànchez, Agustí Lebrero i Linares, Alfons San Miguel i Sànchez, Amadeu Domingo i Ferrer, Salvador Sust i Mareso, Ricard Torruellas i Figueras i Joan de Deu Martínez i Martínez, que havien estat socis del CN Barcelona i de l’Athlètic i que formaven part de la Peña Deportiva Olimpo, van acabar fundant el CN Catalunya. L’Armand Domingo va ser el primer president de l’entitat.

La primera prova en què van competir els socis fundadors va ser als pocs dies de la legalització del Club. Domingo, Buisán i Sust van participar als relleus dels 3x100 a la piscina del CN Sabadell en les modalitats de braça, esquena i crol.

En una època en què la majoria de la població no sabia nedar i en què les mesures higièniques eren escasses, el foment de la natació era fonamental per al benestar de la ciutadania. Però la ciutat gairebé no disposava de piscines cobertes. De fet, l’únic club que en tenia era el CN Barcelona a l’Escullera. Els Banys Orientals, situats a la Barceloneta, es convertien en l’única alternativa per al recent creat CN Catalunya.

Aquests Banys s’havien inaugurat el 1872 i eren molt populars en aquella època. Disposaven d’una gran piscina circular, piscines per a homes i dones i dutxes. En aquell espai, van començar a nedar els esportistes del Club i on es va estrenar l’anomenada ‘secció infantil’. Els més destacats d’aquells inicis eren els Buisán, Guasch, Fontanals i Piernavieja. Sota les directrius primer de Salvador Sust i després de l’entrenador Francesc Pros, van començar a competir portant els colors del Club a les competicions oficials de l’època.

El ritme d’altes de socis va ser tan alt, que al mes de juliol del mateix any van haver de tancar les inscripcions per haver arribat al límit de les places que podien oferir. Aquell mateix estiu, un nombrós grup de nedadors va participar en un festival a benefici del CN Tarragona a la Piscina Municipal de Montjuïc. Va ser la primera gran participació de la història del Club en un esdeveniment esportiu.

Un any després de la seva fundació, el 1932, el Club va aconseguir l’èxit esportiu més destacat d’aquella primera dècada. Els seus nedadors van superar el Barceloneta Amateur Club en el mític Trofeu Cucurull. Aquella fita va situar per primer cop el CN Catalunya en el mapa dels clubs modestos de la natació catalana.

També en aquell mateix 1932, el Club va organitzar per primera vegada el campionat de Catalunya de 400 metres al mar lliure a la platja de la seu social de la Barceloneta. L’èxit organitzatiu va tenir un ampli ressò a la premsa catalana de l’època, fet que va comportar que seguís organitzant la prova fins el 1936, l’any de l’inici de la Guerra Civil.

Abans de l’inici del conflicte, els esportistes del CN Catalunya havien seguit ampliant els horitzons de l’entitat. A l’agost de 1934, el Club va organitzar els seus primers desplaçaments internacionals per a premiar els seus esportistes. Va ser amb els clubs Emulation Nautique de Toulouse i Narbona. Els resultats globals van ser molt positius, destacant que l’equip de waterpolo es va imposar al Toulouse per 8 a 0 i al Narbona per 3 a 2.

Aquell mateix setembre de 1934, i amb motiu de l’arribada al port de Barcelona, del vaixell ‘Almirante Saldanha’ de la marina de guerra brasilenya, es va celebrar una jornada de competició a la piscina de Montjuïc. Al buc hi havia diversos campions de natació del Brasil i es va aprofitar l’ocasió per a celebrar una trobada d’esportistes dels dos països. Aquell esdeveniment també va omplir de notícies les seccions d’esports dels diaris catalans.

Semblava que el futur de l’entitat era prometedor. El creixement en el nombre de socis havia estat constant en aquells primers anys de vida i la projecció del Club era realment espectacular. Però va arribar el juliol de 1936. La funesta data del cop d’estat militar que va desembocar en l’inici de la guerra civil espanyola va suposar un daltabaix per a l’entitat. Dels 400 socis amb els que comptava abans de la Guerra Civil, la xifra es va reduir fins els 25 un cop finalitzat el conflicte.

Part dels socis i directius del CN Catalunya van morir a la guerra o es van haver d’exiliar a l’estranger. Aquest va ser el cas per exemple del primer president de l’entitat, l’Armand Domingo, que va haver de fugir a França per les seves idees polítiques.

La situació de l’entitat un cop finalitzada la Guerra Civil era d’extrema fragilitat. El seu futur penjava d’un fil i la desaparició era una de les possibilitats que hi havia sobre la taula. A més de les morts i les persones exiliades, la gran majoria de socis s’havien donat de baixa i els esportistes havien deixat de practicar esport.

Però després d’uns mesos de grans incerteses, els socis Pros, Carmona i Julián van acordar amb els membres de la junta directiva que una de les possibles solucions per a la viabilitat del Club podria passar per convertir-se en la secció de natació del Club de Futbol Barcelona. Es van iniciar els contactes entre les dues entitats i el 1941 va començar la col·laboració que hauria de servir per ajudar a rellançar el CN Catalunya.

Tot i el possible potencial de l’acord, convertir-se en la secció de natació del Barça no va acabar sent el revulsiu que salvaria l’entitat. Ho va ser l’inici de les converses amb l’empresa Baños Populares de Barcelona el 1942. L’objectiu era poder iniciar les activitats del Club en una de les seus, fet que acabaria arribant el 1943.

SEGONA ETAPA: 1943-1969 (Gràcia)

La postguerra va ser una època de màxima precarietat econòmica, repressió política i social i de mancances higièniques i sanitàries entre la població. Aquell va ser un període d’escassetat de vivenda, en part per l’elevada immigració que va arribar a la Ciutat Comtal des de diferents punts d’Espanya. La gran majoria de pisos no disposaven de lavabos o dutxes, fet pel qual les autoritats van pressionar l’empresa Aigües de Barcelona per a què creés una societat de banys públics. D’aquesta manera va néixer l’empresa ‘Baños Populares S.A.’.

Aquesta empresa tenia com a objectiu cobrir un dèficit sanitari de la ciutat. Gran part de la població amb prou feines es banyava en un gibrell un cop per setmana. Construir uns banys públics al centre d’un dels barris més populars de la ciutat amb banyeres, dutxes, banys de vapor i piscina estava considerat com una obra social de la companyia.

Els primers Baños Populares de Barcelona es van inaugurar el 21 de novembre de 1941 a la Ronda de Sant Pau. Els de Travessera de Gràcia van ser els tercers en obrir a Barcelona. L’any 1943 li va ser concedida la gestió al CN Catalunya.

La data tan esperada va arribar. El 30 d’octubre de 1945 es va inaugurar la piscina coberta dels Baños Populares de Gràcia. Aquell va ser l’inici d’una etapa daurada per al Club: la supervivència de l’entitat estava garantida. Per fi el CN Catalunya disposava d’unes instal·lacions que podia gestionar i que comptaven amb una seu social pròpia.

Situades al cor del barri, va començar la plena identificació del Club amb Gràcia. Reconeixement que encara es manté avui en dia. Per al propi barri també suposava la incorporació d’una instal·lació esportiva que esdevenia també centre cultural i associatiu al centre del districte.

Els Baños Populares de Travessera de Gràcia tenien una piscina coberta de 25 x 12 metres. Era la segona que es construia a Barcelona, després de la del CN Barcelona de l’Escullera. La piscina tenia una profunditat d’1,5 metres en una part i de 3 metres a la part més fonda. En aquesta part hi havia una palanca per als saltadors de trampolí, disciplina que es va començar a practicar al Club en aquells anys.

Els socis i esportistes del Club podien fer ús de les instal·lacions durant tot el dia, però havien de compartir els espais amb la resta d’usuaris que també hi podien entrar pagant una entrada. En la franja de 7 de la tarda fins les 10 de la nit, els socis i esportistes sí que utilitzaven la instal·lació en exclusiva.

Aquella piscina es va convertir en l’ànima esportiva del Club. Allà s’hi desenvolupaven els cursets de natació per a adults i infants, a més dels entrenaments de les seccions de natació i waterpolo. Com que es tractava d’una de les poques piscines cobertes de Barcelona, la seva activitat esportiva era constant.

De fet, com que el CN Catalunya era l’usufructuari de la instal·lació volia rendibilitzar i dinamitzar al màxim el lloguer de l’espai. Aquest també va ser un dels motius pels quals es va potenciar al màxim la divulgació de la natació i la resta de disciplines aquàtiques que es practicaven en aquella època.

Una de les activitats habituals que s’hi celebraven eren les jornades interclubs, en què esportistes d’altres entitats de la ciutat i de la resta de Catalunya competien en aquesta nova piscina dels Baños Populares. També s’hi celebraven trofeus durant els mesos d’hivern, fet inusual en aquella època. Molts d’aquells esdeveniments se celebraven els dissabtes a la nit, en format de festival, i que permetien aconseguir recursos econòmics a través de les donacions dels assistents.

Els Baños Populares també comptaven amb un bar, una barberia per a homes, una perruqueria per a dones, un servei de neteja-sabates i una secretaria del Club. Era, sens dubte, un centre de la vida social de Gràcia.

En aquells primers anys al barri, l’ambient al CN Catalunya era realment positiu. Comptar amb unes instal·lacions on poder entrenar amb regularitat permetia mirar cap al futur amb optimisme i bones perspectives. En aquest sentit, el Club va voler fer un salt endavant en la seva vessant esportiva i va decidir contractar el sevillà José Pinillo, reconegut exnedador olímpic i en aquell moment entrenador de renom, per a dirigir els nedadors del Club. Els fruits d’aquella contractació no van trigar a recollir-se, amb l’auge d’esportistes destacats com Pere Casóliba, Antonio Pons, Fontanals o Torrents.

Va ser en aquella època quan el Club va organitzar el Campionat de Natació de Gràcia dirigit a nedadors no federats. Els guanyadors de les proves aconseguien l’exempció de les quotes del Club durant un any. L’objectiu era fomentar la natació entre els ciutadans graciencs. Aquell concurs va tenir un gran èxit de participació durant els anys en què es va celebrar. També tenien una gran acollida els cursets infantils de natació que eren completament gratuïts durant tres mesos.

A més de la piscina, un dels reptes que tenia el Club era poder disposar d’un gimnàs. El repte no era senzill, ja que en aquella època no era gens habitual que una entitat tingués piscina i gimnàs. Però després de molts esforços, l’entitat en va poder inaugurar un. Aquella fita va situar el CN Catalunya entre els més potents del país, d’aquí que la Federació Catalana de Natació li entregués la Medalla d’or al Mèrit Esportiu.

En waterpolo, el CN Catalunya es va proclamar campió català de segona categoria A sense conèixer la derrota l’any 1944. Un nou pas en la consolidació esportiva de la secció. Sense estar al nivell dels clubs capdavanters CN Barcelona i Barceloneta, els resultats anaven arribant. L’any 1949 el primer equip masculí va ascendir a la màxima categoria del Campionat de Catalunya. I ja l’any 1955, el CN Catalunya es va proclamar campió d’Espanya de segona categoria a Cadis. A la Primera Categoria, va aconseguir el subcampionat els anys 1958 i 1969.

Les dones també eren protagonistes en aquella època. Especialment rellevants van ser els resultats aconseguits per Ampar Badosa, Pilar Rodrigálvarez, Isabel Piñon i Margarita Meya que van aconseguir diversos campionats de Catalunya i d’Espanya en salts de trampolí i palanca des de les dècades dels anys 40 fins els 60. En categoria masculina, el saltador més destacat de l’època va ser en Pere Prades, campió de Catalunya i d’Espanya en diverses ocasions.

L’any 1956, el CN Catalunya celebra el seu 25è aniversari amb una sèrie d’actes molt novedosos en el panorama dels clubs de natació del país: festivals interclubs, infantils de natació i de ballet aquàtic (l’actual natació artística), un sopar commemoratiu, una audició de sardanes, teatre i concert coral, la benedicció de la bandera del Club a l’església de Santa Anna i una excursió a Montserrat.

La implicació amb el barri de Gràcia era total. Durant la Festa Major del mes d’agost, a més, el Club organitzava el Campionat Vila de Gràcia, que estava obert a tots els veïns i veïnes del districte encara que no fossin nedadors federats.

En aquell moment, el Club disposava de seccions de natació, waterpolo i salts de trampolí, però s’hi fomentaven més esports, com el “balonvolea” (l’actual voleibol) o la participació a la cursa atlètica Jean Bouin. També es va incorporar el ballet aquàtic, tot i que va tenir un recorregut breu a l’entitat. Amb tot, en aquell moment hi havia més de 1.000 socis i molts dels escolars del barri estaven aprenent a nedar gràcies als cursets de natació impartits per l’entitat. Mica en mica, el CN Catalunya es consolidava en el panorama aquàtic català.

Aquell creixement i consolidació del Club es van veure tallats abruptament el 1969. El contracte d’ús dels Baños Populares va finalitzar al juny d’aquell any i la pròpia instal·lació deixaria de tenir el seu ús per convertir-se en la discoteca Trocadero. Començava de nou una època d’incertesa per al CN Catalunya.

TERCERA ETAPA: 1969-1972 (Torrent de Can Vidalet)

Després de la sortida traumàtica de Travessera de Gràcia, el Club es va quedar sense instal·lació pròpia. Va haver-se de traslladar a un local social situat en uns baixos del Torrent d’en Vidalet, que disposaven de la secretaria, una sala d’estar i de reunions, així com un pati amb una taula de tennis taula. Era un espai social però que no disposava de cap instal·lació per a fer esport.

La situació del CN Catalunya era realment delicada. La devallada de socis, quedant-se en uns 400, i la manca de piscina on entrenar posaven en perill el futur de l’entitat. Gràcies a la fidelitat d’aquells socis es van poder sufragar les despeses dels entrenaments i desplaçaments dels nedadors i waterpolistes del Club a la piscina Sant Jordi a l’hivern i a la piscina municipal de Montjuïc a l’estiu.

La situació, però, era molt precària per als esportistes del Club. Els entrenaments a la piscina Sant Jordi eren en un únic carril que, en moltes ocasions, s’havia de compartir amb altres clubs. Durant aquell període, a més, no es podien formar nous nedadors, ja que l’ús de la Sant Jordi era exclusivament per als esportistes consolidats.

Durant aquell període d‘incertesa, l’Ajuntament de Barcelona va cedir un espai que estava en desús al Passeig Marítim, a l’alçada de l’Hospital del Mar. El Club hi va poder instal·lar unes dutxes, vestidors i un guarda-roba, obres que van finançar els socis amb aportacions voluntàries. A més, hi havia espai suficient per a la utilitzacio com a hangar per guardar les embarcacions de vela dels socis fet que, a més, va permetre que el Club incorporés l’activitat de vela. Aquelles instal·lacions van mantenir-se operatives fins els Jocs Olímpics de Barcelona 92.

El CN Catalunya era conscient que sense instal·lació pròpia tenia poc futur. Des del moment de la sortida de Travessera de Gràcia, la junta directiva va emprendre una incansable lluita per aconseguir que l’Ajuntament de Barcelona construís una piscina al districte de Gràcia que es convertís en una nova seu estable per al seu projecte esportiu i social.

Van ser tres anys de reunions, campanyes de premsa, decepcions i de diverses possibles seus que van acabar frustrant-se. Les ubicacions descartades van ser a les antigues cotxeres del tramvia de Gràcia, a la plaça Joanic (que era la ubicació preferida pels directius de l’època), als Tres Turons i al Putxet. Però finalment, l’emplaçament escollit va ser al carrer Ramiro de Maeztu, al costat de l’antiga Masia de Can Toda, al barri de la Salut i ben a prop del Carmel.

Es tractava d’una antiga casa de camp que ocupava l’espai entre la Riera de Can Toda i que baixava fins gairebé el carrer de la Mare de Déu de la Salut. Edificada al segle XVIII, Can Toda va entrar en desús en la dècada dels anys 40 del segle passat, quan es van desmantellar la casa i les seves terres. Cap a la dècada de 1960 l’edifici es trobava en runes i les terres malmeses, amb matolls que havien crescut descuradament i que feien impossible l’entrada a l’entorn. El sòl va ser requalificat i urbanitzat.

Les obres, que tenien un cost de 10 milions de pessetes, van començar per convertir aquells terrenys en una instal·lació esportiva municipal. Després d’infinitat de reunions i negociacions, l’Ajuntament de Barcelona va acabar cedint la gestió de Pau Negre – Can Toda al CN Catalunya. Començava una nova etapa que s’acabaria convertint en la més exitosa de la història de l’entitat.


QUARTA ETAPA: 1972 - Actualitat (Pau Negre – Can Toda)

Les noves instal·lacions de Pau Negre – Can Toda es van inaugurar el setembre de 1972 amb una prova oberta de natació per a tots els socis i veïns de Gràcia. En aquell moment, la instal·lació disposava d’una piscina descoberta de 25 x 16 metres amb vestidors i serveis, així com una pista de frontó.

La concessió de l’Ajuntament de Barcelona per a la gestió de Pau Negre va començar oficialment l’1 d’octubre de 1972. Des d’aquell moment, el Club va anar agafant aire de nou, amb un increment constant de socis. Amb el pas dels anys, la instal·lació va anar incorporant ampliacions i modificacions dels seus espais per a modernitzar-se.

La posada en marxa de l’activitat esportiva i social del Club no va ser tan ràpida com molts esperaven. El Club havia de modernitzar i actualitzar els sistemes administratius per engegar les seccions esportives. En els primers anys d’arribada a la nova instal·lació, l’estructura del CN Catalunya era escassa i es va haver de prioritzar la captació de socis per rendibilitzar la concessió de Can Toda. Amb el pas del temps, però, la massa social es va anar incrementant, fins els 4.000 associats l’any 1975.

Tot i haver desplaçat la instal·lació del centre de Gràcia al barri de la Salut, el CN Catalunya seguia molt vinculat a la societat gracienca. Una bona mostra és l’estrena de la primera Diada de la Natació a Gràcia celebrada durant la Festa Major de 1979 i oberta a tots els veïns i veïnes del districte.

D’entre les fites més destacades de l’època s’hi troben la celebració del 50è aniversari el 1981, amb la celebració dels Campionats d’Espanya de natació d’hivern.

Però les instal·lacions s’estaven quedant obsoletes pel gran volum de socis que hi anaven arribant. A principis dels anys 80, el Club tenia unes 300.000 entrades anuals entre l’ús dels socis, els cursets de natació i el públic general. D’aquí que la junta directiva de l’època, presidida per en Ramon Geli, engegués una nova reivindicació: l’ampliació de les instal·lacions de Pau Negre – Can Toda.

Aprofitant els terrenys annexes, que també eren propietat de l’Ajuntament de Barcelona, es podria construir una nova piscina que es cobrís a l’hivern, així com un nou local social i la millora dels vestidors. Finalment, al març del 1987 es van inaugurar l’anhelada piscina de 25 x 16 metres, nous serveis i un bar. L’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, va assistir a l’acte inaugural d’una gran obra que va estar finançada pel mateix consistori, la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el propi Club.

El salt qualitatiu en els resultats esportius del CN Catalunya va arribar precisament en aquesta dècada dels 80. En waterpolo, les fites són realment espectaculars. Des del 1986 (any de la primera participació europea) fins el 1996, el primer equip masculí va guanyar 7 Lligues Nacionals, 6 Copes del Rei i els títols de la Recopa d’Europa el 1992, la Copa d’Europa el 1995 i les dues Supercopes europees dels anys 1992 i 1995. A més, es va penjar la medalla de plata a les Copes d’Europa dels anys 1986 i 1994. El conjunt absolut femení, de la seva banda, va guanyar les Lligues Nacionals dels anys 1989 i 1991 i va participar a competicions europees.

L’era daurada del Club en waterpolo va comportar que les seleccions espanyoles de l’època convoquessin alguns dels nostres jugadors per a participar en les grans competicions internacionals. El primer en estrenar-se va ser en Jordi Neira, que va estar a la cita olímpica de Los Angeles del 1984. A Seül, van sumar-se a Neira els Jesús Rollán, Jose Antonio Rodríguez i Pedro García.

La memorable plata dels Jocs de Barcelona 92 va tenir protagonisme del CN Catalunya amb en Jesús Rollán, en Manel Estiarte, en Josep Picó i en Sergi Pedrerol. I a l’or d’Atlanta’96 els representants del Club van ser en Jesús Rollán, en Josep Maria Abarca, en Pedro García, en Sergi Pedrerol i en Jordi Payá. Rollán i Pedrerol van ser els jugadors que van participar als Jocs de Sidney de l’any 2000. Els grans èxits del waterpolo espanyol van tenir com a columna vertebral els jugadors del Club.

En natació, els resultats van ser també brillants. Les xifres globals de la secció són realment espectaculars: 127 campions de Catalunya de natació absoluts (61 homes i 66 dones) i 84 campions d’Espanya de natació absoluts (27 homes i 52 dones) i amb nombrosos nedadors i nedadores olímpics. Als Jocs de Seül de 1988 hi va participar Marisa Fernández, a Barcelona 92 la mateixa Marisa Fernández i Rocío Ruiz, a Atlanta 1996 Marc Capdevila, Ivette Maria, Sílvia Parera i Susana Garabatos, a Sidney 2000 Ivette Maria i a Atenes 2004 Tatiana Rouba.

La vitalitat de l’esport del Club també es va demostrar amb el creixement de l’atletisme que va néixer en l’època de Pau Negre - Can Toda. La secció va organitzar diverses proves, culminant amb l’organització, a petició de l’Ajuntament de Barcelona, de la Mitja Marató Ciutat de Barcelona.

També va sorgir la secció de triatló, que destacava per la forta participació dels socis i que va organitzar la competició internacional Triatló Ciutat de Barcelona per encàrrec de l’ajuntament de la ciutat. Amb el pas dels anys i a conseqüència de la professionalització d’aquests dos grans esdeveniments, el consistori va acabar traspassant la organització de les proves.

A nivell social, el CN Catalunya va continuar implementant diversos actes per fomentar el caliu entre els socis i sòcies. Un dels més importants és la Diada del Soci, una festa anual que inclou diverses activitats esportives, i que se celebra des de fa més de 40 anys. A més, s’organitzen regularment festes infantils, l’escola de català, campionats socials de frontó i d’esquaix, així com les entregues d’insígnies d’or i plata als socis que porten 50 i 25 anys formant part del Club.

Durant els anys previs als Jocs Olímpics hi va haver una gran efervescència esportiva entre la ciutadania barcelonina. Les autoritats, a més, van fer una gran aposta per invertir en esport, tant en infraestructures com en ajudes per promocionar l’esport professional. Va ser el cas del pla ADO. Però l’arribada de la cita olímpica també va significar un canvi radical en l’urbanisme de la ciutat. Per les gran reformes de la façana marítima, el Club va perdre la gestió de les instal·lacions de la platja de la Barceloneta, que posteriorment tornaria a recuperar.

Durant les dècades dels anys 80 i 90 va haver-hi un creixement constant en el nombre de socis del Club, arribant a tenir més de 5.000 associats. Ja l’any 2000, l’Ajuntament de Barcelona va ampliar la concessió de la gestió del CN Catalunya de Pau Negre - Can Toda fins el 2024. Però amb l’inici del nou mil·leni també van arribar noves dificultats que afectarien de ple el futur de l’entitat.

L’increment de la competència en centres esportius privats i municipals a la ciutat de Barcelona va començar a afectar els clubs de natació que durant dècades havien estat els referents esportius i socials dels barris. Aquest fet va comportar un lògic descens en el nombre de socis, una situació general en tots els clubs de natació del país.

Però l’any en què el camí del CN Catalunya es va tornar a torçar va ser el 2004. Degut al deteriorament de Can Toda i la caiguda del sostre de la piscina, la instal·lació va haver-se de tancar parcialment. Aquell va ser un cop molt dur per a l’entitat, que es va tornar a situar a la corda fluixa després de dècades d’èxits esportius i socials. L’equip de waterpolo va haver de renunciar a jugar a la Divisió d’Honor i la resta d’equips i seccions es van haver d’ajustar el cinturó per a fer front a anys molt dur.

El 75è aniversari del Club que se celebrava el 2006 no va poder ser una gran festa i els actes van ser realment modestos.

A l’any 2007 van començar les obres de remodelació i ampliació integral de les instal·lacions de Pau Negre - Can Toda. A més d’una reforma integral i modernització de tots els espais, el centre va acabar incorporant una nova zona d’aigües, l’ampliació del gimnàs, un local social més gran i un nou bar.

Aquell havia de ser un bon moment per agafar aire i tornar a impulsar el Club. I en part ho va ser. Però la forta crisi econòmica que va començar el 2008 i que es va allargar durant els següents anys va impedir que l’entitat fes el salt desitjat. Amb tot, el CN Catalunya no ha deixat d’implementar novetats en els seus serveis i instal·lacions.

Les exigències del mercat esportiu són cada vegada més grans, d’aquí que les noves classes d’activitats dirigides o la construcció de dues pistes de pàdel a l’entrada de la instal·lació fossin molt importants per atreure nous socis; una de les claus en el futur de totes les entitats esportives.

L’oferta esportiva i social del CN Catalunya a l’actualitat és realment notable; amb cursets de natació per a uns 2.000 infants dels districtes de Gràcia i Horta-Guinardó, activitats esportives per a la gent gran, classes dirigides per a totes les franges d’edat i seccions esportives de natació i waterpolo, amb prop de 200 esportistes federats.

Tot i les dificultats, el CN Catalunya continua ben viu en aquest camí cap als 90 anys d’història. Un recorregut ple d’alegries i decepcions, de victòries i de derrotes. El futur d’aquesta entitat plena d’història està lligada al futur del barri i la ciutat de Barcelona. Un futur que té com a gran repte el centenari del 2031 al que hi arribarem gràcies a l’esforç i a la col·laboració de tots i totes.